He tornat a dirigir el curt de Temporada Alta després de dos anys. Els motius han estat circumstancials, però aquest retorn m’ha permès abordar un tema que em rondava pel cap: els actors.
Si bé en una ocasió ja em vaig posar en la seva pell (entenent-los un xic millor), els actors sempre han estat difícils d’interpretar per a mi. Malgrat que alguns dels meu amics en són, a l’hora de treballar sovint els he evitat i quasi sempre he preferit rodar amb “persones reals”, ja sigui per incomprensió, per por o per un respecte estrany que me'ls fa llunyans. Com si fossin éssers de llum o una mena d’unicorns indomables.
El cas és que tenia les ganes de trencar aquesta barrera per posar-los al centre i donar-los el paper protagonista del curt inaugural del Festival Temporada Alta.
Partint de la idea de fons que el millor reconeixement (o homenatge) seria convertir-los en protagonistes reals, calia crear un ecosistema on ells tinguessin tota la llibertat (i la responsabilitat) creativa possible. Que no fossin (només) peces al servei d’un guió, d’una idea o d’un director, sinó que d’alguna manera esdevinguessin, a la vegada, els guionistes, directors i actors protagonistes.
La meva aportació en aquesta peça ha estat essencialment proposar unes normes de joc, establir uns límits i inventar una premissa: el rodatge d’un anunci en un veler amb dos actors principals i un músic on el producte havia de ser, bàsicament, l’actor mateix.
No hi va haver mai guió, tampoc assaigs, només un sopar (que es va allargar molt) amb els actors, per decidir com faríem un curt en un sol dia i sense gaire més eines que el talent de cadascú i les ganes de jugar plegats.
El rodatge s’acostaria més a un acte performatiu: un actor (Pol López) faria de director -i per tant l’equip tècnic l’havia d’obeir-, mentre l’altre actor seria el model a vendre (Oriol Pla), també comptaríem amb un tercer actor/músic (Ramon Bassal) per amenitzar-ho.
No hi hauria barreres entre l’equip artístic i tècnic, que seria molt petit. Tothom faria una mica de tot, més a l’estil d’una companyia de circ que d’un rodatge de cine. Mai es sabria del cert quan es rodava i quan no, tots havíem de transitar el davant i el darrere de la càmera amb la mateixa naturalitat, per mirar de generar un joc de miralls a favor de la confusió. El sol de juliol, el mareig i una jornada quilomètrica acabarien de fer la resta per intentar acostar-nos a fer quelcom de singular. A tocar la llum. A trobar aquella mirada…
El resultat final és una comèdia de setze minuts que porta el títol irònic de “Les Étoiles” (Les estrelles), i sí, efectivament acaba parlant dels actors i les seves fragilitats, però diria que també (i sobretot) dels directors i les seves misèries.
Salvador Sunyer
.
Si bé en una ocasió ja em vaig posar en la seva pell (entenent-los un xic millor), els actors sempre han estat difícils d’interpretar per a mi. Malgrat que alguns dels meu amics en són, a l’hora de treballar sovint els he evitat i quasi sempre he preferit rodar amb “persones reals”, ja sigui per incomprensió, per por o per un respecte estrany que me'ls fa llunyans. Com si fossin éssers de llum o una mena d’unicorns indomables.
El cas és que tenia les ganes de trencar aquesta barrera per posar-los al centre i donar-los el paper protagonista del curt inaugural del Festival Temporada Alta.
Partint de la idea de fons que el millor reconeixement (o homenatge) seria convertir-los en protagonistes reals, calia crear un ecosistema on ells tinguessin tota la llibertat (i la responsabilitat) creativa possible. Que no fossin (només) peces al servei d’un guió, d’una idea o d’un director, sinó que d’alguna manera esdevinguessin, a la vegada, els guionistes, directors i actors protagonistes.
La meva aportació en aquesta peça ha estat essencialment proposar unes normes de joc, establir uns límits i inventar una premissa: el rodatge d’un anunci en un veler amb dos actors principals i un músic on el producte havia de ser, bàsicament, l’actor mateix.
No hi va haver mai guió, tampoc assaigs, només un sopar (que es va allargar molt) amb els actors, per decidir com faríem un curt en un sol dia i sense gaire més eines que el talent de cadascú i les ganes de jugar plegats.
El rodatge s’acostaria més a un acte performatiu: un actor (Pol López) faria de director -i per tant l’equip tècnic l’havia d’obeir-, mentre l’altre actor seria el model a vendre (Oriol Pla), també comptaríem amb un tercer actor/músic (Ramon Bassal) per amenitzar-ho.
No hi hauria barreres entre l’equip artístic i tècnic, que seria molt petit. Tothom faria una mica de tot, més a l’estil d’una companyia de circ que d’un rodatge de cine. Mai es sabria del cert quan es rodava i quan no, tots havíem de transitar el davant i el darrere de la càmera amb la mateixa naturalitat, per mirar de generar un joc de miralls a favor de la confusió. El sol de juliol, el mareig i una jornada quilomètrica acabarien de fer la resta per intentar acostar-nos a fer quelcom de singular. A tocar la llum. A trobar aquella mirada…
El resultat final és una comèdia de setze minuts que porta el títol irònic de “Les Étoiles” (Les estrelles), i sí, efectivament acaba parlant dels actors i les seves fragilitats, però diria que també (i sobretot) dels directors i les seves misèries.
Salvador Sunyer
.
